El mon màgic d'en Cyberio Magnus

Dinar de contes.

2009-12-05T16:55:00.006+01:00

Aquell dia d’agost feia molta calor.

Tornàvem cap a casa nostra, a El Vendrell, des de Pals, i per no perdre massa temps havíem comprat menjar precuinat per quan trobéssim una àrea de descans.

Però, anàvem per carretera, i l'únic que trobàvem era benzineres (ui, quina pudor!) o llocs sense ombra (ui, quina calor!). El termòmetre marcava 40º a l'ombra...

I de sobta vaig recordar que a l'entrada d’Arbúcies hi havia un berenador amb ombra i aigua fresca, ho vaig parlar amb la Margarida, la meva dona i les nenes, Júlia i Helena, i vam enfilar cap allí.

Per les nenes va ser molt complicat, doncs Arbúcies està de la carretera que va d’Hostalric a Sant Celoni, a uns 16 Km. i per elles va ser poc mes que etern.

Al final, vam arribar, vam descarregar les neveres amb el menjar i vam seure a dinar.

Cal dir que les meves filles son molt lentes per menjar, i que les he d'entretenir explicant un conte... ara bé, coneixen bé el repertori clàssic i els contes que portàvem al cotxe ja se'ls sabien de memòria... així que he hagut d'adquirir un hàbit "fabulador" de construir històries gairebé sobre la marxa, el que m'ha ajudat alguna vegada que acabessin de menjar sense problemes.

I aquell dia no anava a ser una excepció... i per no patir males cares i plors, vaig haver d'inventar-me una història, un conte. Ara bé, basant-me en què?

L'entorn era idíl·lic, doncs darrere nostre es sentia la riera d'Arbúcies, amb els seus plataners enormes, i a l'altre banda del carrer era una paret d'una muntanya i a sobre un munt de pins...

"Hi havia una vegada..."

I les dues nenes van parar atenció...

-Explico el conte si mengeu... està clar?
-Si, papa- va dir la Júlia.
-Si, papa- va dir l'Helena.

Aquesta història es diu “Com va fer casa seva la fada Florinda”.

"Vosaltres veieu que hi ha la riera, els arbres, l'ombra, l'aigua... però això no va ser sempre així.

La història que us explicaré va passar fa molt, molt de temps... com ja sabeu, les fades estan a tot arreu, i es van desplaçant fins que troben el que consideren casa seva... i així fou que la fada Florinda, que era una fada de jardí, va trobar que aquest lloc li agradava per viure... però faltava aigua! i plantes! i arbres!

-Uiiii, uuuuiiii, uiiiiiii- va dir la Florinda al veure això.

Va pensar una estona i va dir:

-Això ho hem d'arreglar!... mmmm, deixa'm pensaaaar.... si! Cridaré a la fada Nerea, que es una fada d'aigua, i a la fada Petúnia, que es una fada de les plantes. La Nerea m'ajudarà a fer una riera i la Petúnia, mmmmm, li demanaré molts arbres que facin ombra i plantes... i a la Nerea, que faci unes quantes fonts!

Llavors es va disposar a cridar-les, perquè, sabeu? les fades no tenen ni telèfons mòbils ni Internet... ni cartes!"

-I com s'ho fan?- va preguntar la Júlia.
-Es màgic!- vaig respondre jo.
-Màgic? Júlia, es màgic!- va dir l'Helena.

"Així doncs, la Florinda va agafar i va volar molt alt, i va veure una gavina, i li va dir:

-Gavinaaaaahggg! Gavinaaaahggg!- va cridar la Florinda

I la gavina va respondre:

-Digues, fada. En què et puc ajudar?
-Necessito que vagis al país de les fades i diguis a les meves germanes fades, Nerea i Petúnia, que vinguin cap aquí a ajudar-me...."

-Eren germanes?- va interrompre la Júlia.
-Doncs si, perquè com les fades neixen del riure d'un nen i de la llavoreta d'una flor doncs es diu que... però us ho explicaré mes tard, sinó no acabarem mai aquest conte!

"I la gavina li va contestar:

-D'acord, fada! les buscaré i els diré!
-Moltes gràcies, gavina!
-De res, fada. Em ve de camí!

I així fou que la gavina va trobar a la Nerea i a la Petúnia, i les dues van anar a buscar a la Florinda...

I quan es van fer petons (muacs, muacs!) i abraçades (hmmmmm!), la Florinda va començar a parlar:

-Mireu, he escollit aquest lloc per viure! Que us sembla?

La Nerea i la Petúnia es van mirar, i li van dir a la Florinda:

-Falta aigua...- li va dir la Nerea
-I plantes, i arbres...- li va dir la Petúnia.
-Es per això que us he demanat que vingueu... M'ajudareu?
-Es clar que si! - van exclamar les dues al mateix temps.
-Nerea, necessito aigua, molta aigua... hem de fer que hi hagi una bona riera, i prou aigua dins de la muntanya perquè les fonts -ai, no t'ho havia dit?- sempre tinguin aigua fresca que donar....
-Això està fet!- cridà la Nerea.

I va començar a volar ràpid, molt ràpid, i va ajuntar un munt de núvols d'aquells, ben foscos, molt carregats d'aigua. i va caure un xàfec que va durar dos mesos... Imagineu-vos l'aigua que va arribar a caure!

Quan va acabar de ploure hi havia una riera amb força aigua, i un munt de fonts que no paraven de treure aigua fresca, tal com havia demanat la Florinda.

I llavors va ser el torn de la Petúnia, que al començar la Nerea a treballar, ella havia marxat a buscar moltes llavors: pi, eucaliptus, lleuré, plataner, boix, esbarzers, groselles i,..., i moltes, moltes mes...

A l'acabar, la Petúnia va volar a molta velocitat tocant amb les puntes dels seus llargs dits la terra humida, amb el que va fer uns solcs... llavors va volar a sobre dels solcs dipositant les llavoretes, barrejades, a la terra i en un tercer vol, va tapar els solcs amb terra.

Llavors, van demanar ajuda al gran pare Sol, que va lluir força, i de seguida van sortir els primers brots...

-Ara ja està, Florinda- van dir la Nerea i la Petúnia.
-Moltes gràcies- va dir la Florinda
-De res- va dir la Nerea
-M'ha agradat ajudar-te- va dir la Petúnia

I les dues fades van començar a volar i dient-li adéu a la Florinda, van marxar cap a casa seva.

La Florinda va entrar en el bosquet, just al costat de la riera, on hi ha el berenador.. i ja no va sortir mai més, tant a gust es trobava!"

-Veieu aquest arbre?- vaig dir assenyalant un plataner gegant que hi havia al costat d'on dinàvem.

-Siiiii- van dir la Júlia i l'Helena al mateix temps.
-Doncs diuen que aquí, si li dónes una abraçada a l'arbre, notaràs com batega, doncs dins d'aquest arbre es on viu la Florinda! I sabeu perquè? Perquè es un arbre màgic...

I així fou com la Júlia i l'Helena es van acabar el primer plat...

-Mes! Mes!- va dir l’Helena.
-Si, papa! Volem un altre conte!- va dir la Júlia.

La Margarida i jo ens vam mirar i amb un gest de complicitat, em va convidar que continués...

“N’he de pensar un altre”, vaig pensar. I mirant des del berenador cap a dalt, vaig veure un castell, el castell de Montsoriu...

I havíem passat per Hostalric, vila fortificada, i a les nenes els castells, les princeses i l’Edat Mitjana els agraden molt. Hmmmm....

-Atenció nenes! Júlia, Helena! Aquest conte es diu “L’Heribert de Montsoriu i l’Eufèmia de l’ull viu”.- vaig dir.
-Aguaaanta!- va dir la Margarida.
-Queeeeè?-va dir la Júlia. –Sempre poses uns noms ben estranys als teus personatges!
-Es que aquesta història va passar a l’Edat Mitjana...- vaig dir.
-Júlia, l’Edat Mitjana!- va dir l’Helena.
-Va, silenci, que el papa comença! I mengeu, que ara ve l’estofat de carn de vedella i bolets!- va dir la Margarida.

“Molt temps desprès dels fets que va originar la fada Florinda, els homes es van establir al costat de la riera d’Arbúcies...

I van fer cases, i botigues, i un mercat. I així va néixer l’actual vila d’Arbúcies.

Hi havia una família, la protagonista d’aquesta història, que tenien una botiga de roba, on es venien les peces mes exquisides: productes de les puntaires de l’Arboç, sedes i catifes dels països sarraïns, brocats de Flandes, vellut italià... no els anava malament, no.

Aquesta família tenia una filla, molt maca, morena, amb un cabell llarg i fi i uns ulls verds de mirada profunda, que es deia Eufèmia.

Fora d’Arbúcies la coneixien com Eufèmia d’Arbúcies, però, al poble, la coneixien com Eufèmia de l’ull viu, doncs diuen que no tan solts era molt guapa sinó que era molt viva, llesta com la fam.

En quant a l’altre protagonista de l’historia, l’Heribert, Senyor de Montsoriu, Príncep d’Arbúcies, era alt i fort, i guapo, -eeiiiiiii!- encara que si només miraves la seva cara, semblava un home feble.

Deien que era molt intel·ligent i que d’unes vinyes que tenia al Penedès havia aconseguit fer un vi deliciós, que guardava gelosament a les bodegues del seu castell, tant es així que inclús des de França venien a tastar i comprar el seu vi.

Doncs bé, va haver un dia que era dia de mercat...”

-Sabeu quin es el dia de mercat al Vendrell?
-Es el... no ho sé!- va dir l’Helena.
-Espera, espera! El dilluns!- va dir la Júlia.
-No, no! Es el di-ven-dres!- va dir la Margarida.
-Molt bé. Divendres...- vaig dir jo.

“El dia de mercat a Arbúcies en aquell temps era diumenge... i era el dia que els botiguers posaven les parades al carrer i exposaven els seus articles.

Aquell dia, els pares de l’Eufèmia van preparar la parada com cada setmana.

I aquell mateix dia, l’Heribert va acompanyar als seus servents per muntar la parada dels vins, cosa que feia molt de tant en tant, doncs un senyor té moltes coses que
pensar.

Mentre els seus servents acabaven de preparar la parada, l’Heribert va passejar pel mercat, i vet aquí que va veure la roba de lluny i es va acostar. Aquella roba era realment molt maca.

Mentre l’Heribert admirava la delicadesa d’aquella roba, va aparèixer l’Eufèmia... el frec de la roba de seda que portava la noia el va fer alçar la vista i quan els ulls de l’Heribert es van trobar amb els de l’Eufèmia, ell va quedar paralitzat, doncs no recordava haver vist mai una donzella tan bonica.

-Vos..., vos sou el Senyor de Montsoriu!
-I vos sou?
-Sóc l’Eufèmia, la filla d’aquests botiguers. Em diuen l’Eufèmia d’Arbúcies...
-Senyor, es l’Eufèmia de l’ull viu!- va xiuxiuejar un servent a l'oïda de l’Heribert.

I l’Heribert, que ja no tenia mes ulls que per l’Eufèmia, li va dir:

-M’agradaria que vos vinguéssiu un dia al meu castell, doncs em plauria la vostra companyia...
-Em penso que no podrà ser, senyor, doncs tinc obligacions i he d’ajudar als meus pares amb el negoci.
-Això! De negocis podríem parlar!- va dir, una mica desesperat l’Heribert.
-I quin punt de contacte pot haver entres els seus vins –que he sentit que son molt i molt bons- i la roba que nosaltres venem? On es el punt comú?
-Tinc clients de França que venen a comprar bocois del meu vi i que aprofitant que estan a la comarca podrien veure el genero de la vostre botiga...- i mentre deia això, li sonava la veu cada cop mes fluixa, quasi aflautada, de por de no poder parlar un altre cop amb la noia.
-Ho he de consultar amb els meus pares... –va dir la noia, ruboritzant-se lleugerament, doncs estava complaguda de la insistència d’aquell home tan poderós.- Ara he de marxar. Adéu!
-Adéu..., Eufèmia!

Quan els pares de l’Eufèmia van recollir la paradeta de roba, van tornar tots cap a casa, i la noia va explicar la conversa que va tenir amb l’Heribert:

-Sembla una bona oportunitat... com es què el senyor t’ha proposat això?- li va preguntar el pare.
-Ai, pare, em sembla que no te n'adones de res, oi? La nostra filla es maca i gentil, i n'estic segura que hi ha altres intencions! Jo crec que l’Eufèmia li agrada al senyor.–va dir la mare.
-Vatua Déu!- va dir el pare, persignant-se.
-A tu t’agrada, filla? –li va preguntar la mare.
-Es jove i guapo, i sembla molt gentil... –va dir l’Eufèmia.
-Filla meva, has d’anar en compte, doncs hi ha cops que els senyors només volen passar una estona i ja està... si vol estar amb tu, li hauries de demanar alguna prova del seu interès per tu... si es que tu n’estàs d’ell, es clar!
-Ai, mare, em fa gràcia, però no se...
-Tingues paciència, filla. Si vol realment alguna cosa mes que el negoci, ja ho veuràs... els homes no som tan subtils com les dones, saps?
-Ja ho sé, pare! Gràcies pel teu consell.
I l’Heribert va intentar diferents maneres de passar estones amb l’Eufèmia... baixava cada setmana al mercat, aprofitant la visita d’algun client el baixava a la botiga de roba perquè veiés el genero, a l’església mirava de seure a prop, però, l’Eufèmia, sentint-se afalagada, no donava signes d'estar interessada per l’Heribert.

A tot això, la gent del poble havia notat el comportament del senyor, i hi havia comentaris de tots els colors...

Fins que l’Heribert va fer el cor fort i va demanar parlar amb el pare de l’Eufèmia.

-Bon dia, botiguer!
-Bon dia senyor!
-Vinc a parlar amb vos!
-I que voldria tan poderós senyor d’un humil botiguer com jo?
-La mà de la vostra filla Eufèmia. N’estic molt d’ella i m’agradaria casar-me amb ella, si vos m’ho permeteu.
-Bé, jo no tinc res a dir en contra... però, amb tot el respecte, potser haurà de parlar amb ella i dir-li personalment. Seria el mes adequat.
-Em sembla bé, botiguer.
-Vol parlar amb ella?
-Vol dir ara mateix?
-Doncs si, només he de cridar-la... si vos voleu.
-En algun moment s’ha de fer... si em podeu fer el favor!
-Eufèmia! Pots venir un moment, si us plau?
-Si, pare, ara vinc!

L’Eufèmia va entrar a l'habitació, i es va quedar parada.

-Filla, crec que coneixes a Heribert, Senyor de Montsoriu i Príncep d’Arbúcies...
-Si, pare, el conec... Senyor, benvingut a la nostra humil llar!
-Estic complagut de veure’t, Eufèmia. He vingut a parlar amb vos. Sapigueu que he demanat al vostre pare la vostra mà per casar-me amb vos, doncs n’estic molt de vos... i el vostre pare, amb el sentit comú del que ja havia sentit parlar, m’ha fet entendre que vos teniu l’ultima paraula en aquest assumpte... Que n’opineu, vos? Parleu, si us plau!”

-Veig que no mengeu...- vaig dir
-Ei, papa, perquè no segueixes?- va dir l’Helena

-Ara ja pots seguir, papa.- va dir la Margarida.

“L’Eufèmia es va quedar pensant un moment, i va dir:

-No em sou indiferent, Senyor, però necessito una prova definitiva de la vostra estimació... vull que, com a dot, m’oferiu el castell i la vila fortificada d’Hostalric.
-El castell i la vila fortificada d’Hostalric! Però..., però no es meu! Com us puc oferir, com us puc donar una cosa que no es meva?
-Sé que sou una persona intel·ligent, Senyor, i que trobareu la millor solució per satisfer la meva petició. També sé que haureu de pagar un preu. Si aconseguiu el que us dic, poso a Déu per testimoni que vos i jo passarem per l’església per casar-nos. Accepteu, Senyor, el repte?
-Mil diables, d’acord!
-Molt bé, Senyor, aquest es el tracte: si em doneu el castell i la vila fortificada d’Hostalric en el termini d’una setmana jo em casaré amb vos... si no ho feu, m’oblidareu i no em tornareu a molestar...
-D’acord! Fins aviat, Eufèmia!
-Fins aviat, Senyor!

Quan va haver sortit l’Heribert, el pare li va dir:

-Filla, que t’has begut l’enteniment?
-Pare, estigues tranquil. L’Heribert trobarà la millor solució i es casarà amb mi, ja ho veuràs!

Mentre tant, l’Heribert cavalcava cap el seu castell i pensava “però, com m’he ficat amb aquest embolic... per una dona! I com m’ho faré per complir el que he promès? Hauré d’enviar els meus soldats... però no! No pot morir ningú per la meva ximpleria! He de trobar la millor solució, però, quina?”

Va pensar en el Roderic d’Hostalric, el senyor d’aquelles terres, que no era massa estimat pel seu poble, i que es guanyava la vida amb el peatge dels carros i cavalls amb mercaderies en trànsit entre Girona i Barcelona... era un bon client de l’Heribert, i habitualment li comprava grans quantitats de vi...

-El vi! Doncs es clar, es això!

I va pensar de quina manera exposaria al Roderic que volia el control de les seves terres...

Hauria de pagar un preu. Hauria de desprendre’s d’un dels seus bens mes preuats: les vinyes i els bocois de la seva bodega... i el vi!.

On viuria en Roderic? Al costat de les vinyes hi havia el castell de Castellet, on no anava pràcticament mai... estaria a prop de l’origen del vi. Si, cada cop que ho pensava semblava mes possible.

Així que, amb una petita escorta i un carro amb dos bocois del seu vi, va marxar cap a Hostalric sense perdre mes temps.

Quan va arribar a les portes d’Hostalric, es va fer anunciar a Roderic, dient que li portava un valuós present... i va esperar una estona fins que li van dir que si, que Roderic el rebria immediatament.

La seva escorta, el carruatge i ell van entrar al castell, on l’esperava el majordom, que sense mes esperes, els va portar al saló principal, on els esperava el Roderic.

Es van fer els compliments i es van abraçar, i a un senyal d’en Roderic, totes les persones que hi havia a la sala van sortir, deixant-los sols.

-Heribert, bon amic! Què feu vos per aquí?
-Doncs havia pensat a portar-vos dos bocois de la meva reserva personal de vi...
-I do! Això es d’agrair, i us dono les mes sinceres gràcies... però no crec que hagueu vingut només per portar-me aquest present...
-Doncs no, Roderic, no aneu errat. He de parlar amb vos d’un assumpte que per mi es de cabdal importància... estic preparant el meu enllaç matrimonial, però, la família de la meva esposa no vol tenir res a veure amb el negoci del vi.
-Què dieu? Què son aquests, sarraïns?
-No, no, son cristians, de temps immemorial. Senzillament, no els agrada el producte ni res que tingui a veure amb el vi...
-Això si que es una llàstima! Amb el prestigi i el nom que ha aconseguit! La noia s’ho val?
-Si, val aquest sacrifici i molts més!
-Molt bé, i què penseu fer?
-Doncs havia pensat alguna mena d’intercanvi.
-Intercanvi, dieu? De què estem parlant?
-La meva proposta es: buidar la meva bodega, es a dir, bocois i el vi que hi ha dintre, mes les meves vinyes del Penedès, mes el castell de Castellet, traslladant la bodega de Montsoriu cap a Castellet...
-Déu del cel! N’estic mes que interessat! I que demaneu a canvi?
-Havia pensat... amb el castell i la vila fortificada d’Hostalric.

En Roderic va haver de seure, de la impressió. El cap li donava voltes... no s’ho esperava, això.”

-I què va passar? preguntà l’Helena.

“En Roderic digué:

-Es tot el que tinc! I hauria de marxar d’aquí... però per un altre banda, podria fer un canvi de vida i viure al costat del que mes estimo... el vi! Feu-me l’honor de quedar-vos a dinar, Heribert, i expliqueu-me en detall com ho feu per manegar-ho tot... tindreu una resposta desprès de dinar.

Es van passar el dinar parlant del mon del vi, la cura que tenia de les vinyes, el temps de la verema, com s’havia de fer el vi, el temps en bocoi, els beneficis que es treien...

Tot just van acabar de dinar, Roderic, fidel a la seva paraula, va donar la resposta.

-Heribert, la meva resposta es si. Accepto. Cridem als escrivents per preparar els documents que justifiquin les nostres noves propietats.

I segellant el pacte, es van fer una forta encaixada de mans i una abraçada.

Quan van acabar de fer i signar els documents, tant en Roderic com l’Heribert van donar les ordres necessàries per preparar el trasllat, perquè el diumenge, a tocar missa, l’Heribert ja fos també el Senyor del castell i la vila fortificada d’Hostalric.

L’Heribert va cavalcar ràpid, per trobar-se amb l’Eufèmia i la seva família... ben arribat va mostrar els documents que demostraven que s’havia fet amb les propietats que havia dit l’Eufèmia, i ja sense impediment, la noia va donar el seu consentiment.

I el diumenge, a l’església d’Hostalric, es van celebrar dos esdeveniments: el canvi de senyor i el casament de l’Heribert de Montsoriu i l’Eufèmia d’Arbúcies... d’Arbúcies?

No, Eufèmia de l’ull viu!

I conte contat, ja s’ha acabat!”

-Ara toquen les postres, no?- vaig dir
-Que n’explicaràs un altre, papa?- va dir la Júlia.
-Deixeu que pensi...
I ara què? Què podria inventar aquest cop? Mare de Déu!
Havia de ser ràpid, doncs encara ens faltaven unes hores de camí... i eren les postres, o sigui que hauria de ser un relat curt.
-Crec que ja ho tinc... mengeu? Aquest es diu "La Dora i els follets dolents".

“L’Eufèmia i l’Heribert volien tenir un fill. Però, per mes que ho desitjaven no arribava la cigonya.... fins que un dia van passejar pel bosc de la riera d’Arbúcies, i sentint com parlaven del seu desig la parella, la fada Florinda va volgué ajudar en el seu desig... i al poc temps, va néixer una nena, i li va dir Dora.

La Dora va créixer feliç, fins que un dia va tenir una troballa inesperada...

Un dia de mercat, la Dora es va escapar i va anar cap el bosquet del costat de la riera, quan era allí dintre, va sentir una veu que li va dir:

-Aturat!
-Què! Qui ets?
-No has sentit parlar de mi? De la fada Florinda?
-Tu! Però... pensava que era un conte!
-Doncs ja ho veus, sóc de debò! I tu ets la Dora, la filla de l’Heribert i l’Eufèmia...
-Com em coneixeu?
-Jo conec a tothom!

I fent una petita pausa perquè es recuperés la Dora, la Florinda va afegir:

-Saps?, jo vaig fer amb l’ajuda de les meves germanes aquest lloc. Aquests arbres, l’aigua que brolla de les fonts i passa per la riera...
-Carai!
-Si, filla, però ara, tot això està en perill, doncs hi ha uns follets dolents que tocant a les fonts d’aquesta riera, tiren unes herbes per fer malbé l’aigua, perquè caigueu tots malalts!
-I què puc fer jo, només sóc una nena!
-Si, però molt llesta, i a més, els pares segur que t’escoltaran...
-Però tu ets una fada poderosa!
-Hi ha coses que els meus poders no poden fer... i per això necessito la vostra ajuda.
-El que s’ha de fer es...

I va estar xiuxiuejant una bona estona a l’orella de la Dora, i en acabar va dir:

-... i es això el que s’ha de fer.
-Em sembla bé, li diré als meus pares i ho farem com dius!
-Doncs ara, cap a casa!
-Molt bé, Florinda, cap a casa! Podré tornar a veure’t?
-Tu em veuràs sempre que vulguis, Dora. Fins aviat!
-Fins aviat!

La Dora va tornar a casa seva i els pares, preocupats, van preguntar el que va passar.

La nena els hi explicà i va dir-los el que la fada havia dit dels follets i el que havien de fer perquè marxessin.

Així que van buscar els tres homes mes alts del poble, i van preparar també un grup de
soldats amb llances, espases i fletxes per si no sortia bé el pla de la fada.

Aquests tres homes es van posar uns vestits especials que els avis de la Dora van fer, seguint les instruccions de la fada.

Llavors tota la colla va anar cap el bosc, on naixia la riera i es va amagar.

No va trigar massa que van veure els follets –eren tres- i que arrossegaven un sac ple d’herbes verinoses per tirar-lo a la riera.

I vet aquí que es van sentir uns sorolls i uns crits molt forts, i del sotabosc va aparèixer tres figures blanques que deien:

-Uuuuuuuuuh! Ooooooooh!
-Fooooooolleeeeeeetsss! Ooooooon soooooooouuuu?

Llavors, movent-se cap els follets, van intentar encerclar-los perquè no fugissin, però, ai els follets! Allà que van veure que venien fantasmes, van fer un bot i van sortir corrents... i no van tornar!

Els tres fantasmes es van treure la roba i eren els homes alts del poble, que s’havien disfressat!

Es van fer un fart de riure, i quan van acabar, van retirar el sac d’herbes i es van disposar a tornar al poble.

Així fou com, gràcies a la Florinda i a la Dora, el poble s’havia salvat de caure tots malalts...

I conte contat, ja s’acabat!”

-Quin rotllo, papa!- va dir la Júlia.
-Mes, mes- va dir l’Helena.
-Hem de marxar! Cap el cotxe, nenes... i nen!- va dir la Margarida.
Suposo que podria haver continuat, però la calor i el cansament van impedir que no seguis pensant en nous contes...

En Gabriel i la fada Florència.

2009-11-24T22:41:00.003+01:00

En Gabriel era un nen menut, que estimava molt els seus pares i que tenia molts amics a la seva escola.

En Gabriel, a part de menut, encara no sabia llegir, doncs també era petit, i ara estava començant a reconèixer el seu nom...

I va haver un dia que la seva senyoreta li va donar un paper per la seva mare.

-Mama, mama! - va dir en Gabriel
-Digue'm, fill meu! -va dir la mare
-La senyoreta m'ha donat aquest paper per tu, m'ha dit que és important!
-A veure, a veuuree, deixa'm mirar... ostres!
-Que passa, mama?
-Demana que parlem del so i la música, i la nostra veu... a qui li puc preguntar? Jo no en se, d'això!
-I si li preguntes a una fada o a un follet?
-Les fades i els follets estan lluny, Gabriel... vinga, anem a sopar...

Mentre el Gabriel prenia la sopeta d'estrelletes, pensava i pensava com podia ajudar a la seva mare... a mes, la mama no creia en les fades? Però si existeixen!

-Gabriel, a rentar les dents i fer un pipí!

I mentre la mare li raspallava les dents, seguia pensant, i pensant, perquè, a les fades, com les podia cridar... el papa i la mama es parlaven pel mòbil... i les fades, que en porten, de mòbil?
No, va pensar, no fa pas massa he vist els dibuixos de Peter Pan i la Campanilla tenia ales, però no mòbil...

-Gabriel, fill, avui estàs ben distret. Que et passa?
-Res, mama, estic pensant...
-I que penses?
-En com cridar les fades.
-Jo crec que si quan tanquis els ulls desitges que apareix una fada, apareixerà!
-Si, mama? - va dir en Gabriel amb un gran somriure
-Si, Gabriel, i ara a fer nones... petó i abraçada!
-Bona nit, mama!
-Bona nit, fill... que somniïs amb coses boniques!

I la seva mare va sortir del seu dormitori i va apagar la llum.

El petit Gabriel es va quedar al llit envoltat dels seus ninos, i va pensar molt fort...

"Que vingui una fada, que vingui una fada, QUE VINGUI UNA FADA!"

Llavors va veure com una mena de mosca, que feia llum, que baixava des del sostre fins a terra, i conforme s'acostava al terra es feia mes i mes gran.

En Gabriel no tenia por, doncs pensava que aquella llum tant maca no podia ser res del que pogués tenir por.

Llavors es va sentir una veu dolcíssima i càlida... al Gabriel li va semblar que li sortia del seu cap...

-Hola, Gabriel...
-Hola... qui ets tu?
-M'has cridat.
-Ets... ets una fada?
-Doncs si, sóc una fada, i el meu nom és Florència. T'agrada el meu nom?
-Si...
-Bé, ja sóc aquí, Gabriel... digue'm, que puc fer per tu?

En Gabriel va explicar a la fada la història del paper de la senyoreta i el neguit de la seva mare..

-Molt bé, Gabriel, t'ajudaré... veus aquests dos dits?

La fada li va ensenyar al nen les dues mans tancades amb els dits índex estesos.

-Si, els veig...
-Doncs ara els juntaré una mica.. - i dient això va juntar les mans de tal manera que els dits índex es tocaven al llarg.
-Dins del nostre coll (del de les fades també, eh?) hi han com dos dits com aquests que son en realitat dos muscles... i aquests muscles es diuen cordes vocals.
-Ala!
-Si, i estan molt junts com els meus dits... quan nosaltres parlem, el que fem és que agafem aire amb la boca o amb el nas (i millor que ho agafis pel nas) i el fem passar per les cordes, les cordes tremolen i és el que fa que tinguem veu...
-Que xulo!
-Fem un experiment: si agafem una goma d'aquestes de pollastre, l'estirem dels dos extrems i pessiguem a la part d'en mig, si ho fas al costat de l'orella sentiràs un so molt greu... les cordes vocals funcionen d'una manera semblant...
-Quina passada! I, fada Florència, perquè el meu papa té una veu que retumba i en canvi la mama la te mes cantarina?
-Que retumba?... ah, mes greu, això és que el teu papa té la veu mes greu i la teva mama la te mes aguda... i això és perquè les cordes de la mama son mes curtes i les del papa son mes llargues i és per això aquesta diferència a la veu!
-Tu saps de tot?
-Només del que vulguis conèixer, Gabriel.
-I et puc preguntar?
-És clar que si... digues.
-Hi ha cops que la mama es queda sense veu...
-Que t'ha de cridar molt?
-Noooo...
-Bé, això és perquè la corda vocal està inflamada, està inflada, i no és capaç de tremolar, ni tampoc de tancar la sortida d'aire... el proper cop que li passi això a la mama, fixa't que quan parla, pobreta, fa soroll a aire, com si se li escapés...
-Ho provaré!
-No, no, si la fas parlar quan està afònica (és el nom que se li dóna al no tenir veu) es farà mal les cordes, doncs les obligues i això no és bo... em promets que no ho faràs?
-Et prometo que no ho faré, fada Florència... i que podem fer amb la veu?
-Pots cridar, pots parlar, pots xiuxiuejar i també pots cantar...
-I no es pot fer re mes?
-No que jo sàpiga.... i perquè no em cantes una cançó?
-Sol sooolet, vine'm a veure, vine'm a veeeure, sol sooolet, vine'm a veuuure queee tinc fred! Aimmmmmmm
-Me'n oblidava... també pots badallar... Bona nit Gabriel.
-Bona nit, fada Florència.
-I que es diu?
-Moltes gràcies per ajudar-me.
-De res, Gabriel... encantada d'ajudar-te!

I la llum desaparegué.

Conte contat, ja s'acabat!

Baldiri, l'homenet que portava el ciri.

2009-09-16T09:45:00.001+02:00

Hi havia una vegada un poble, on hi havia una església... i aquesta església tenia un mossèn i un sagristà.

Sabeu que es un sagristà? No? Us ho explico.

El sagristà es la persona que normalment ajuda al mossèn a l'església, per posar-se la roba de missa, per aguantar els llibres i per portar els ciris.

El protagonista d'aquesta història es deia Baldiri i tothom li deia, fent un rodolí, "Baldiri, l'homenet que portava el ciri!"

La gent del poble cada cop que el veia sempre li deia això, i creieu-me si us dic que no lo agradava gens.

Fins que un dia, quan ell era sol a l'església, van entrar uns lladres que volien prendre la imatge de la Mare de Déu.

I en Baldiri va posar una llum, va agafar un ciri, i va aixecar el ciri pel damunt del seu cap com si fos una espasa... i com la llum era darrera seu, l'ombra es veia a sobre de l'altar de l'església, i es va posar a cridar.

-Aaaaargh! Qui s'atreveix a tocar a la Mare de Déu? Qui?

Com l'ombra es veia d'un gegant i tant va cridar, que els lladres es van espantar i van marxar... i com la gent del poble van sentir els crits, van anar a l'església i van enxampar als lladres...

I a partir d'aquest moment, havent-se guanyat el respecte del poble, al sagristà li deien només Baldiri.

Conte contat, ja s'ha acabat!

El ratolí Balbí sap fer vi.

2009-09-16T09:44:00.000+02:00

Hi havia una vegada un ratolí, que vivia a una masia del Penedès on feien vi… i l'heroi d'aquesta història es deia Balbí.

El ratolí Balbí sabia fer vi: agafava una mica de raïm, el trepitjava per fer el most, el ficava dins d'un didal perquè fermentés, i així aconseguia fer el seu vi!

Al ratolí li agradava molt anar a la verema, doncs allí era on escollia el raïm, i li permetia també veure l'estat de les vinyes: naturalment, amagat de l'amo perquè si no el faria fora... no entenia perquè els homes es portaven tan malament amb ell.

Un dia de verema, despistat com estava escollint raïm, es va equivocar de cistell, i sense adonar-se, se'l va emportar un altre pagès que tenia una vinya just al costat de la de l'amo.

I quan va sortir del cistell, no sabia on era...

-Ai, ai, aiiiiii! On m'he ficat? Quina casa es aquesta? No sembla pas que sigui la casa de l'amo...

Va pensar una mica i va decidir demanar ajuda al gos Pelós, el gos de l'amo, amb el que molt sovint jugaven.

-Pelós! Peeeelooooooós! Ajuda'm, si us plau! Pelooooooós!- va cridar en Balbí.

-Qui? Balbiiií! On ets?

-No ho sé... que em pots venir a buscar?

-I tant! Ja vinc!

El gos Pelós es va posar a córrer, i va córrer, i córrer, i córrer, fins que desprès d'una bona estona, quan ja estava molt cansat, va arribar al mas on era en Balbí.

-Balbí, ja sóc aquí! Tens aigua? Tinc molta set!- va dir en Pelós.

-Doncs mira....

-Ah, ja la veig!- i dit això en Pelós es va posar a beure, però de tanta set que tenia va ficar el morrió i fins i tot les orelles.

-Pelós, no es aigua, es... es vi!

Però ja era massa tard, en Pelós n'havia begut molt, i estava mig marejat: les seves potes trontollaven.

-Vvvvaaaa, Bbbbaaalbí, tooodneem!

-Vols dir, Pelós?

-Sssssi, aaapa, buja iii aagafffat del meu cccooll!

En Balbí va pujar, però en Pelós no estava en condicions... se li van plegar les seves potes i es va quedar ben adormit.

A l'endemà va cantar el gall d'aquest mas i en Pelós es va despertar de sobte.

-Què! On sóc?

-A un mas que no es el nostre.- li va dir en Balbí

-Doncs tornem a casa! Puja!

I en Balbí, pujat a sobre d'en Pelós, va marxar d'allí.

Quan va arribar al mas de l'amo, el primer que va fer es mirar com estava el seu preuat raïm... i un cop comprovat, va marxar a dormir.

Conte contat, ja s'ha acabat!

Les nits de Miqui, Xorqui i Roure.

2009-09-11T23:47:00.003+02:00

Hi havia una vegada un nen que es deia Miquel, però tothom el coneixia com a Miqui.

I en Miqui tenia un problema, i es que li costava dormir perquè tenia por per les nits.

Els pares, tot preocupats, havien provat d'explicar-li contes, portar-lo al metge... el cas es que en Miqui no dormia bé i al matí costava molt que es llevés, doncs tenia molta son.

-Això no pot seguir així!- va dir el pare.
-Ja no sé que mes podem fer!- va dir la mare.
-Escolta, i si provem de donar un volt, amb en Miqui, a veure que se'ns acudeix?
-Bona idea, pare... Miqui! Miiiqui!
-Em cridaves, mare?
-Doncs si... posa't l'abric, anem a passejar!
-Anem, anem... anirem al parc?
-Mirarem, fill, mirarem.

Així que van sortir al carrer, i van començar a passejar...

I caminant, caminant, en un carrer molt ample i gran van trobar una botiga de joguines diferent: des de l'aparador, miraven al Miqui dos esquirols de peluix, un una mica mes gran que l'altre.

En Miqui se'ls va mirar amb interès, i quan els seus pares miraven cap un altre banda l'esquirol mes gran li va picar l'ullet.

-Mare! L'esquirol m'ha picat l'ullet!
-Ah siiii, Miqui? Son molt macos aquests esquirols...
-Va, Miqui, t'agraden?- va preguntar el pare.
-Siiiii, molt!

Van entrar a la botiga, i van comprar els dos esquirols, perquè el botiguer deia que no es podien vendre per separat.

Quan va arribar l'hora d'anar a dormir, en Miqui va demanar que els esquirols estiguessin amb ell al llit.

-D'acord, Miqui, però no facis soroll... i intenta dormir.
-Bona nit, pare. Bona nit, mare.
-Bona nit, fill. Que descansis!

Els pares li van donar un petó i una abraçada a en Miqui, i van marxar a dormir.

En Miqui va mirar als peluixos i va dir amb veu baixa:

-Al menys vosaltres em feu una mica de companyia...
-I tant que si!
-Qui ha parlat?

-Doncs jo, l'esquirol mes gran. Em dic Xorqui, i sóc la mare d'en Roure, l'esquirolet del meu costat. I tu et dius Miqui, oi?- i va tornar a picar l'ullet.

-Doncs... doncs si!
-Et costa dormir, oi?
-Si
-Mira, per posar a dormir al Roure, li canto una cançó i sempre es queda dormidet... vols que et canti aquesta cançó.
-Si, però no facis soroll!
-D'acord. Es la cançó del rotet blau...
-Del rotet blau?

-Si, quan en Roure era molt molt petit, i havia de fer el rotet, el seu pare l'agafava en braços i sempre li cantava aquesta cançó.

-Canta, canta!

Rotet blau, rotet blau,

jo tinc un rotet blau,

jo li haig que donar al meu papa,

perquè jo tinc un rotet blau...

Rotet blau, rotet blau,

jo tinc un rotet blau,

jo li haig que donar al meu papa,

perquè jo tinc un rotet blau!

-Aummmm! Ara tinc son!- digué en Miqui
-Jo també!- diguè en Roure

-Doncs dorm, jo estaré aquí per si em necessites... i demà podràs jugar amb nosaltres! Ah, i a la teva mare li pots ensenyar aquesta cançó, així la faràs contenta perquè t'adormiràs.

-Bona nit, Xorqui. Bona nit, Roure!
-Bona nit Miqui.

En Miqui es va abraçar a la Xorqui i al Roure i es va quedar profundament adormit.

La mare, a l'endemà, es va posar molt contenta perquè en Miqui no estava adormit, i en Miqui li va explicar a la seva mare el que havia passat. La mare es va mirar els peluixos i va veure que eren, doncs això, peluixos...

I a la nit, la mare va cantar la cançó de la Xorqui, i en Miqui es va adormir de seguida.

Quan va sortir la mare, la Xorqui i en Roure van donar un petó al Miqui i es van abraçar a ell...

-Bona nit, Miqui. Que somniïs amb coses boniques!- digué la Xorqui.

I conte contat, ja s'ha acabat!

La princesa blava.

2009-09-03T00:40:00.002+02:00

Hi havia lluny, molt lluny d'aquí, un regne màgic on tot era de color blau.

Les plantes, els arbres les muntanyes, les cases, els castells... inclús les persones...

He dit castell? Sempre hi han dintre uns reis, uns soldats... i una princesa, la Princesa Blava.

La Princesa Blava sempre estava trista i no tenia amics... no, espereu, si que tenia un, un de molt especial: un mirall màgic!

Un dia, li va demanar si hi havia algú a tot el mon que vulgues ser el seu amic.

I el mirall va respondre:

-Doncs, si, existeix algú, un noi que viu mes enllà de les muntanyes...

-I com puc arribar a ell?

-Doncs hauràs de cavalcar en el cavall del teu pare, el Rei nostre senyor, i passar tres proves, travessant el gran riu Ample, el bosc encantat i les muntanyes del No Acabar!

-N'estic preparada!

-Doncs molt bé, demana permís al teu pare.

I la princesa va anar al seu pare, i explicant-li el que li havia dit el mirall, va demanar permís per dur a terme la recerca del seu amic.

I el pare, commogut, li va atorgar.

Així que va agafar el cavall reial (de color blau, com no!), i es va dirigir cap el riu Ample.

Quan va arribar, va sentir una veueta que li va dir:

-Sssshhhht! Sssshhhht!

-Que? Qui hi ha aquí?

-Sóc jo, princesa, el peix Metbafu, i tinc el primer estri que necessitaràs per arribar a veure al teu amic. Pren una escata del meu llom, i recorda: no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Tindré cura de la teva escata, Metbafú.

-Ho crec. Ara mou-te quatre passos a la dreta, i trobaràs un caminet a flor d'aigua, doncs hauràs de travessar el riu per arribar al bosc encantat.

-Moltes gràcies, Metbafú.

-De res. Bona sort! Ves amb compte.

I la princesa, muntada en el seu cavall blau, es va adreçar cap el bosc encantat.

Ben arribat al llindar del bosc, va veure una llumeta (potser una fada?) que la va guiar cap el segon ser màgic, una gran flor de tonalitats rosa i groc, i que la va rebre així:

-Bon dia, princesa. Heu arribat aquí perquè heu trobat al meu bon amic Metbafú, oi?

-Bon dia, flor. Doncs, si, les seves indicacions i una llum misteriosa m'han guiat cap aquí.

-Ah, es la fada Melindrosa, es molt tímida i ara no voldrà que la vegis... Potser mes tard... però ara no tenim temps! Veus la pedra lluenta que hi ha a sota meu? Agafa-la! I sobre tot, no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré! Moltes gràcies, flor!

-Sóc una mica maleducada i no m'he presentat, em dic Eurina.

-Molt bé, Eurina, moltes gràcies per tot!

-Ara, princesa, la Melindrosa us guiarà pel bosc fins arribar a les muntanyes... Bona sort!

I la princesa, guiada per la llum de la fada Melindrosa, va travessar el bosc i va arribar al peu de les muntanyes del No Acabar.

Va comença a pujar i va veure la cabreta mes gran del mon.

La cabreta es va acostar, i amb una veu dolça li va dir:

-Em dic Daisy, i sóc amiga de la Eurina.

-Sóc la princ...

-Ja ho sé qui ets, ja! No perdem temps. Has d'agafar un pel de la meva barbeta, es important que ho desis bé, doncs sense ell, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré...

-I ara afanyat! Has d'arribar al poble abans que es faci fosc! L'àliga Carolina et guiarà cap allí. Desgraciadament no parla massa, però cuidarà de tu!

-Moltes gràcies, Daisy!

-Moltes de res, princesa! I ara, corre!

I corrent va seguir a l'àliga, va travessar les muntanyes i va arribar a les portes d'una petita ciutat.

Dret, l'esperava un home gran, amb una barbablanca i llarga, tant, que li arribava aterra.

I l'home li preguntà:

-Atureu-vos, princesa! Porteu l'escata de Metbafú?

-Si, aquí la teniu.

-I la pedra lluenta de la Eurina?

-Si

-I el pel de la barbeta de la Daisy?

-Si.

De sobte, va haver un gran llampec, i aquell home es va transformar en un noi molt guapo i jove.

-Doncs, princesa, jo sóc el vostre amic, i el meu nom es Heribert.

-Doncs el meu es Blava.

I la princesa es va parar a observar perquè, de ser tot absolutament blau, totes les coses anaven agafant els seus colors: arbres i herbes verd, les cares rosades... i de sobte, la princesa va fer un gran somriure, doncs no tan sols estava acompanyada sinó que de sobte el mon s'omplia de colors que no coneixia...

La princesa va voler tornar doncs volia portar el color a tots els racons del seu regne... i ella i el seu amic, i el cavall, que, pobret, s'havia tornat blanc, van tornar cap el castell del rei nostre senyor.

En el viatge, varen veure coses meravelloses, i van parlar molt, i es van enamorar.

I al arribar al castell, el rei, davant del prodigi dels colors, va consentir que l'Heribert i la Blava es casessin.

Van ser feliços i van menjar anissos... Conte contat, ja s'acabat!

Jacint i la Pedra Màgica

2009-08-24T01:16:00.002+02:00

Era una vegada, en un lloc molt llunyà, un noi que es deia Jacint.

I va haver un dia que la seva mare li va dir:

-Jacint, si us plau, ves a comprar una barra de pa!

-D'acord, mare!

En Jacint, camina que te camina, es va endinsar dins del bosc, i com era tant despistat, es va perdre...

I va arribar a un camí, que portava a una pedra, i que tenia un rètol a sobre que posava:

"Aquesta es una Pedra Màgica. No la trepìtgis!"

A sota, a la dreta, un altre rètol que assenyalava la pedra, en el que es llegia:

"Es aquesta la Pedra Màgica... no t'equivoquis!"

I a l'esquerra, un altre que deia:

"Si, si, es aquesta, l'autèntica Pedra Màgica".

Però, el nostre Jacint, despistat i rumiant en les seves coses, va ensopegar amb la pedra i va caure a terra.

-Aiiiiii!

-Uiiiiii! Quin mal!

-Qui ha dit això?

-Doncs jo!

-I qui és jo?

-Jo, la Pedra Màgica!

-Quina Pedra Màgica? Aquí?

-Doncs si... que no ho sabies? Hi han uns cartells...

-Hmmm... doncs no, no m'havia fixat... perdona'm!

-Bé, et perdono,... però si us plau, grata'm la panxa, que em pica molt!

En Jacint, obedient, va donar la volta a la pedra, i va trobar que el que passava era que unes formigues màgiques que estaven per allí estaven fent pessigolletes a la panxa de la Pedra; així que les va espantar, i la Pedra, agraïda, li va dir:

-Mira, saps que? Et concedeixo un desig! Però rumia-ho bé, val?

-Hmmm... em sembla que ja se el que demanaré!

-Si?

-Si! Vull que les vaques volin!

-N'estàs segur, Jacint?

-Siiiiii....

-Segur, segur?

-Que siiiii....

-Ho has pensat bé?

-Si

-Molt bé, ja va... "Si vols anar com a les bales, que a les vaques lis surtin ales!".

I així va ser com, a totes les vaques del mon li van sortir dues grans ales, i molt ràpidament es van posar a volar...

Pobres ramaders... com ja sabeu, a les vaques les han de munyir cada dia, per la tarda...

Així que va haver un, que va llogar un helicòpter i les munyia penjat d'una corda... uns altres es lligaven un globus a la cintura i així aconseguien arribar a les vaques...

Inclús un d'agosarat, que es va lligar un coet a l'esquena, amb tanta mala sort que encara l'està buscant la NASA...

A tot això, les vaques no baixaven ni per pasturar... potser perquè no sabien com arribar a terra.

Els ramaders, cada cop mes emprenyats, pensaven que el responsable d'aquest problema era algun bruixot...

En Jacint no sabia res, fins que un dia, al anar a comprar la llet, es van trobar que havien pujat molt els preus... i preguntant, de seguida en Jacint va entendre que ell era el que ho havia provocat.

Així que va anar ràpidament a veure a la Pedra Màgica, a veure si podia arreglar-ho.

Quan va arribar a la Pedra, aquesta li va dir:

-Hola, Jacint, per què has vingut? Potser pel teu desig, el que et vaig concedir?

-Doncs si! Que puc fer per que torni la normalitat?

-Hmmm, bé, ja ho faig, però ho has de desitjar amb totes les teves forces i dir-m'ho correctament...

-Val... Vull que les vaques no volin!

-N'estàs segur, Jacint?

-Si

-Completament segur?

-Doncs si!

-Segur, segur, segur?

-Que si, home, que si!

-Molt bé, allà va: "A les males, que se'n vagin les ales!"

I a tot al mon, van desaparèixer les ales de les vaques... mentre eren a ple vol!

Així va ser com van trobar una vaca, espatarrada a sobre d'una de les agulles de la muntanya de Montserrat... o bé aquella altre que van trobar a sobre d'una de les golondrines del Port de Barcelona... sense comptar totes aquelles que van caure des de mes de dos mil metres d'alçada sobre els prats en els que pasturaven....

Sembla que tot, mes o menys, ha tornat a la normalitat... i aquest conte, s'ha acabat!