En Gabriel era un nen menut, que estimava molt els seus pares i que tenia molts amics a la seva escola.
En Gabriel, a part de menut, encara no sabia llegir, doncs també era petit, i ara estava començant a reconèixer el seu nom...
I va haver un dia que la seva senyoreta li va donar un paper per la seva mare.
-Mama, mama! - va dir en Gabriel
-Digue'm, fill meu! -va dir la mare
-La senyoreta m'ha donat aquest paper per tu, m'ha dit que és important!
-A veure, a veuuree, deixa'm mirar... ostres!
-Que passa, mama?
-Demana que parlem del so i la música, i la nostra veu... a qui li puc preguntar? Jo no en se, d'això!
-I si li preguntes a una fada o a un follet?
-Les fades i els follets estan lluny, Gabriel... vinga, anem a sopar...
Mentre el Gabriel prenia la sopeta d'estrelletes, pensava i pensava com podia ajudar a la seva mare... a mes, la mama no creia en les fades? Però si existeixen!
-Gabriel, a rentar les dents i fer un pipí!
I mentre la mare li raspallava les dents, seguia pensant, i pensant, perquè, a les fades, com les podia cridar... el papa i la mama es parlaven pel mòbil... i les fades, que en porten, de mòbil?
No, va pensar, no fa pas massa he vist els dibuixos de Peter Pan i la Campanilla tenia ales, però no mòbil...
-Gabriel, fill, avui estàs ben distret. Que et passa?
-Res, mama, estic pensant...
-I que penses?
-En com cridar les fades.
-Jo crec que si quan tanquis els ulls desitges que apareix una fada, apareixerà!
-Si, mama? - va dir en Gabriel amb un gran somriure
-Si, Gabriel, i ara a fer nones... petó i abraçada!
-Bona nit, mama!
-Bona nit, fill... que somniïs amb coses boniques!
I la seva mare va sortir del seu dormitori i va apagar la llum.
El petit Gabriel es va quedar al llit envoltat dels seus ninos, i va pensar molt fort...
"Que vingui una fada, que vingui una fada, QUE VINGUI UNA FADA!"
Llavors va veure com una mena de mosca, que feia llum, que baixava des del sostre fins a terra, i conforme s'acostava al terra es feia mes i mes gran.
En Gabriel no tenia por, doncs pensava que aquella llum tant maca no podia ser res del que pogués tenir por.
Llavors es va sentir una veu dolcíssima i càlida... al Gabriel li va semblar que li sortia del seu cap...
-Hola, Gabriel...
-Hola... qui ets tu?
-M'has cridat.
-Ets... ets una fada?
-Doncs si, sóc una fada, i el meu nom és Florència. T'agrada el meu nom?
-Si...
-Bé, ja sóc aquí, Gabriel... digue'm, que puc fer per tu?
En Gabriel va explicar a la fada la història del paper de la senyoreta i el neguit de la seva mare..
-Molt bé, Gabriel, t'ajudaré... veus aquests dos dits?
La fada li va ensenyar al nen les dues mans tancades amb els dits índex estesos.
-Si, els veig...
-Doncs ara els juntaré una mica.. - i dient això va juntar les mans de tal manera que els dits índex es tocaven al llarg.
-Dins del nostre coll (del de les fades també, eh?) hi han com dos dits com aquests que son en realitat dos muscles... i aquests muscles es diuen cordes vocals.
-Ala!
-Si, i estan molt junts com els meus dits... quan nosaltres parlem, el que fem és que agafem aire amb la boca o amb el nas (i millor que ho agafis pel nas) i el fem passar per les cordes, les cordes tremolen i és el que fa que tinguem veu...
-Que xulo!
-Fem un experiment: si agafem una goma d'aquestes de pollastre, l'estirem dels dos extrems i pessiguem a la part d'en mig, si ho fas al costat de l'orella sentiràs un so molt greu... les cordes vocals funcionen d'una manera semblant...
-Quina passada! I, fada Florència, perquè el meu papa té una veu que retumba i en canvi la mama la te mes cantarina?
-Que retumba?... ah, mes greu, això és que el teu papa té la veu mes greu i la teva mama la te mes aguda... i això és perquè les cordes de la mama son mes curtes i les del papa son mes llargues i és per això aquesta diferència a la veu!
-Tu saps de tot?
-Només del que vulguis conèixer, Gabriel.
-I et puc preguntar?
-És clar que si... digues.
-Hi ha cops que la mama es queda sense veu...
-Que t'ha de cridar molt?
-Noooo...
-Bé, això és perquè la corda vocal està inflamada, està inflada, i no és capaç de tremolar, ni tampoc de tancar la sortida d'aire... el proper cop que li passi això a la mama, fixa't que quan parla, pobreta, fa soroll a aire, com si se li escapés...
-Ho provaré!
-No, no, si la fas parlar quan està afònica (és el nom que se li dóna al no tenir veu) es farà mal les cordes, doncs les obligues i això no és bo... em promets que no ho faràs?
-Et prometo que no ho faré, fada Florència... i que podem fer amb la veu?
-Pots cridar, pots parlar, pots xiuxiuejar i també pots cantar...
-I no es pot fer re mes?
-No que jo sàpiga.... i perquè no em cantes una cançó?
-Sol sooolet, vine'm a veure, vine'm a veeeure, sol sooolet, vine'm a veuuure queee tinc fred! Aimmmmmmm
-Me'n oblidava... també pots badallar... Bona nit Gabriel.
-Bona nit, fada Florència.
-I que es diu?
-Moltes gràcies per ajudar-me.
-De res, Gabriel... encantada d'ajudar-te!
I la llum desaparegué.
Conte contat, ja s'acabat!
En Gabriel, a part de menut, encara no sabia llegir, doncs també era petit, i ara estava començant a reconèixer el seu nom...
I va haver un dia que la seva senyoreta li va donar un paper per la seva mare.
-Mama, mama! - va dir en Gabriel
-Digue'm, fill meu! -va dir la mare
-La senyoreta m'ha donat aquest paper per tu, m'ha dit que és important!
-A veure, a veuuree, deixa'm mirar... ostres!
-Que passa, mama?
-Demana que parlem del so i la música, i la nostra veu... a qui li puc preguntar? Jo no en se, d'això!
-I si li preguntes a una fada o a un follet?
-Les fades i els follets estan lluny, Gabriel... vinga, anem a sopar...
Mentre el Gabriel prenia la sopeta d'estrelletes, pensava i pensava com podia ajudar a la seva mare... a mes, la mama no creia en les fades? Però si existeixen!
-Gabriel, a rentar les dents i fer un pipí!
I mentre la mare li raspallava les dents, seguia pensant, i pensant, perquè, a les fades, com les podia cridar... el papa i la mama es parlaven pel mòbil... i les fades, que en porten, de mòbil?
No, va pensar, no fa pas massa he vist els dibuixos de Peter Pan i la Campanilla tenia ales, però no mòbil...
-Gabriel, fill, avui estàs ben distret. Que et passa?
-Res, mama, estic pensant...
-I que penses?
-En com cridar les fades.
-Jo crec que si quan tanquis els ulls desitges que apareix una fada, apareixerà!
-Si, mama? - va dir en Gabriel amb un gran somriure
-Si, Gabriel, i ara a fer nones... petó i abraçada!
-Bona nit, mama!
-Bona nit, fill... que somniïs amb coses boniques!
I la seva mare va sortir del seu dormitori i va apagar la llum.
El petit Gabriel es va quedar al llit envoltat dels seus ninos, i va pensar molt fort...
"Que vingui una fada, que vingui una fada, QUE VINGUI UNA FADA!"
Llavors va veure com una mena de mosca, que feia llum, que baixava des del sostre fins a terra, i conforme s'acostava al terra es feia mes i mes gran.
En Gabriel no tenia por, doncs pensava que aquella llum tant maca no podia ser res del que pogués tenir por.
Llavors es va sentir una veu dolcíssima i càlida... al Gabriel li va semblar que li sortia del seu cap...
-Hola, Gabriel...
-Hola... qui ets tu?
-M'has cridat.
-Ets... ets una fada?
-Doncs si, sóc una fada, i el meu nom és Florència. T'agrada el meu nom?
-Si...
-Bé, ja sóc aquí, Gabriel... digue'm, que puc fer per tu?
En Gabriel va explicar a la fada la història del paper de la senyoreta i el neguit de la seva mare..
-Molt bé, Gabriel, t'ajudaré... veus aquests dos dits?
La fada li va ensenyar al nen les dues mans tancades amb els dits índex estesos.
-Si, els veig...
-Doncs ara els juntaré una mica.. - i dient això va juntar les mans de tal manera que els dits índex es tocaven al llarg.
-Dins del nostre coll (del de les fades també, eh?) hi han com dos dits com aquests que son en realitat dos muscles... i aquests muscles es diuen cordes vocals.
-Ala!
-Si, i estan molt junts com els meus dits... quan nosaltres parlem, el que fem és que agafem aire amb la boca o amb el nas (i millor que ho agafis pel nas) i el fem passar per les cordes, les cordes tremolen i és el que fa que tinguem veu...
-Que xulo!
-Fem un experiment: si agafem una goma d'aquestes de pollastre, l'estirem dels dos extrems i pessiguem a la part d'en mig, si ho fas al costat de l'orella sentiràs un so molt greu... les cordes vocals funcionen d'una manera semblant...
-Quina passada! I, fada Florència, perquè el meu papa té una veu que retumba i en canvi la mama la te mes cantarina?
-Que retumba?... ah, mes greu, això és que el teu papa té la veu mes greu i la teva mama la te mes aguda... i això és perquè les cordes de la mama son mes curtes i les del papa son mes llargues i és per això aquesta diferència a la veu!
-Tu saps de tot?
-Només del que vulguis conèixer, Gabriel.
-I et puc preguntar?
-És clar que si... digues.
-Hi ha cops que la mama es queda sense veu...
-Que t'ha de cridar molt?
-Noooo...
-Bé, això és perquè la corda vocal està inflamada, està inflada, i no és capaç de tremolar, ni tampoc de tancar la sortida d'aire... el proper cop que li passi això a la mama, fixa't que quan parla, pobreta, fa soroll a aire, com si se li escapés...
-Ho provaré!
-No, no, si la fas parlar quan està afònica (és el nom que se li dóna al no tenir veu) es farà mal les cordes, doncs les obligues i això no és bo... em promets que no ho faràs?
-Et prometo que no ho faré, fada Florència... i que podem fer amb la veu?
-Pots cridar, pots parlar, pots xiuxiuejar i també pots cantar...
-I no es pot fer re mes?
-No que jo sàpiga.... i perquè no em cantes una cançó?
-Sol sooolet, vine'm a veure, vine'm a veeeure, sol sooolet, vine'm a veuuure queee tinc fred! Aimmmmmmm
-Me'n oblidava... també pots badallar... Bona nit Gabriel.
-Bona nit, fada Florència.
-I que es diu?
-Moltes gràcies per ajudar-me.
-De res, Gabriel... encantada d'ajudar-te!
I la llum desaparegué.
Conte contat, ja s'acabat!
Entrades
