Baldiri, l'homenet que portava el ciri.

Hi havia una vegada un poble, on hi havia una església... i aquesta església tenia un mossèn i un sagristà.

Sabeu que es un sagristà? No? Us ho explico.

El sagristà es la persona que normalment ajuda al mossèn a l'església, per posar-se la roba de missa, per aguantar els llibres i per portar els ciris.

El protagonista d'aquesta història es deia Baldiri i tothom li deia, fent un rodolí, "Baldiri, l'homenet que portava el ciri!"

La gent del poble cada cop que el veia sempre li deia això, i creieu-me si us dic que no lo agradava gens.

Fins que un dia, quan ell era sol a l'església, van entrar uns lladres que volien prendre la imatge de la Mare de Déu.

I en Baldiri va posar una llum, va agafar un ciri, i va aixecar el ciri pel damunt del seu cap com si fos una espasa... i com la llum era darrera seu, l'ombra es veia a sobre de l'altar de l'església, i es va posar a cridar.

-Aaaaargh! Qui s'atreveix a tocar a la Mare de Déu? Qui?

Com l'ombra es veia d'un gegant i tant va cridar, que els lladres es van espantar i van marxar... i com la gent del poble van sentir els crits, van anar a l'església i van enxampar als lladres...

I a partir d'aquest moment, havent-se guanyat el respecte del poble, al sagristà li deien només Baldiri.

Conte contat, ja s'ha acabat!

El ratolí Balbí sap fer vi.

Hi havia una vegada un ratolí, que vivia a una masia del Penedès on feien vi… i l'heroi d'aquesta història es deia Balbí.

El ratolí Balbí sabia fer vi: agafava una mica de raïm, el trepitjava per fer el most, el ficava dins d'un didal perquè fermentés, i així aconseguia fer el seu vi!

Al ratolí li agradava molt anar a la verema, doncs allí era on escollia el raïm, i li permetia també veure l'estat de les vinyes: naturalment, amagat de l'amo perquè si no el faria fora... no entenia perquè els homes es portaven tan malament amb ell.

Un dia de verema, despistat com estava escollint raïm, es va equivocar de cistell, i sense adonar-se, se'l va emportar un altre pagès que tenia una vinya just al costat de la de l'amo.

I quan va sortir del cistell, no sabia on era...

-Ai, ai, aiiiiii! On m'he ficat? Quina casa es aquesta? No sembla pas que sigui la casa de l'amo...

Va pensar una mica i va decidir demanar ajuda al gos Pelós, el gos de l'amo, amb el que molt sovint jugaven.

-Pelós! Peeeelooooooós! Ajuda'm, si us plau! Pelooooooós!- va cridar en Balbí.

-Qui? Balbiiií! On ets?

-No ho sé... que em pots venir a buscar?

-I tant! Ja vinc!

El gos Pelós es va posar a córrer, i va córrer, i córrer, i córrer, fins que desprès d'una bona estona, quan ja estava molt cansat, va arribar al mas on era en Balbí.

-Balbí, ja sóc aquí! Tens aigua? Tinc molta set!- va dir en Pelós.

-Doncs mira....

-Ah, ja la veig!- i dit això en Pelós es va posar a beure, però de tanta set que tenia va ficar el morrió i fins i tot les orelles.

-Pelós, no es aigua, es... es vi!

Però ja era massa tard, en Pelós n'havia begut molt, i estava mig marejat: les seves potes trontollaven.

-Vvvvaaaa, Bbbbaaalbí, tooodneem!

-Vols dir, Pelós?

-Sssssi, aaapa, buja iii aagafffat del meu cccooll!

En Balbí va pujar, però en Pelós no estava en condicions... se li van plegar les seves potes i es va quedar ben adormit.

A l'endemà va cantar el gall d'aquest mas i en Pelós es va despertar de sobte.

-Què! On sóc?

-A un mas que no es el nostre.- li va dir en Balbí

-Doncs tornem a casa! Puja!

I en Balbí, pujat a sobre d'en Pelós, va marxar d'allí.

Quan va arribar al mas de l'amo, el primer que va fer es mirar com estava el seu preuat raïm... i un cop comprovat, va marxar a dormir.

Conte contat, ja s'ha acabat!

Les nits de Miqui, Xorqui i Roure.

Hi havia una vegada un nen que es deia Miquel, però tothom el coneixia com a Miqui.

I en Miqui tenia un problema, i es que li costava dormir perquè tenia por per les nits.

Els pares, tot preocupats, havien provat d'explicar-li contes, portar-lo al metge... el cas es que en Miqui no dormia bé i al matí costava molt que es llevés, doncs tenia molta son.

-Això no pot seguir així!- va dir el pare.
-Ja no sé que mes podem fer!- va dir la mare.
-Escolta, i si provem de donar un volt, amb en Miqui, a veure que se'ns acudeix?
-Bona idea, pare... Miqui! Miiiqui!
-Em cridaves, mare?
-Doncs si... posa't l'abric, anem a passejar!
-Anem, anem... anirem al parc?
-Mirarem, fill, mirarem.

Així que van sortir al carrer, i van començar a passejar...

I caminant, caminant, en un carrer molt ample i gran van trobar una botiga de joguines diferent: des de l'aparador, miraven al Miqui dos esquirols de peluix, un una mica mes gran que l'altre.

En Miqui se'ls va mirar amb interès, i quan els seus pares miraven cap un altre banda l'esquirol mes gran li va picar l'ullet.

-Mare! L'esquirol m'ha picat l'ullet!
-Ah siiii, Miqui? Son molt macos aquests esquirols...
-Va, Miqui, t'agraden?- va preguntar el pare.
-Siiiii, molt!

Van entrar a la botiga, i van comprar els dos esquirols, perquè el botiguer deia que no es podien vendre per separat.

Quan va arribar l'hora d'anar a dormir, en Miqui va demanar que els esquirols estiguessin amb ell al llit.

-D'acord, Miqui, però no facis soroll... i intenta dormir.
-Bona nit, pare. Bona nit, mare.
-Bona nit, fill. Que descansis!

Els pares li van donar un petó i una abraçada a en Miqui, i van marxar a dormir.

En Miqui va mirar als peluixos i va dir amb veu baixa:

-Al menys vosaltres em feu una mica de companyia...
-I tant que si!
-Qui ha parlat?

-Doncs jo, l'esquirol mes gran. Em dic Xorqui, i sóc la mare d'en Roure, l'esquirolet del meu costat. I tu et dius Miqui, oi?- i va tornar a picar l'ullet.

-Doncs... doncs si!
-Et costa dormir, oi?
-Si
-Mira, per posar a dormir al Roure, li canto una cançó i sempre es queda dormidet... vols que et canti aquesta cançó.
-Si, però no facis soroll!
-D'acord. Es la cançó del rotet blau...
-Del rotet blau?

-Si, quan en Roure era molt molt petit, i havia de fer el rotet, el seu pare l'agafava en braços i sempre li cantava aquesta cançó.

-Canta, canta!

Rotet blau, rotet blau,

jo tinc un rotet blau,

jo li haig que donar al meu papa,

perquè jo tinc un rotet blau...

Rotet blau, rotet blau,

jo tinc un rotet blau,

jo li haig que donar al meu papa,

perquè jo tinc un rotet blau!

-Aummmm! Ara tinc son!- digué en Miqui
-Jo també!- diguè en Roure

-Doncs dorm, jo estaré aquí per si em necessites... i demà podràs jugar amb nosaltres! Ah, i a la teva mare li pots ensenyar aquesta cançó, així la faràs contenta perquè t'adormiràs.

-Bona nit, Xorqui. Bona nit, Roure!
-Bona nit Miqui.

En Miqui es va abraçar a la Xorqui i al Roure i es va quedar profundament adormit.

La mare, a l'endemà, es va posar molt contenta perquè en Miqui no estava adormit, i en Miqui li va explicar a la seva mare el que havia passat. La mare es va mirar els peluixos i va veure que eren, doncs això, peluixos...

I a la nit, la mare va cantar la cançó de la Xorqui, i en Miqui es va adormir de seguida.

Quan va sortir la mare, la Xorqui i en Roure van donar un petó al Miqui i es van abraçar a ell...

-Bona nit, Miqui. Que somniïs amb coses boniques!- digué la Xorqui.

I conte contat, ja s'ha acabat!

La princesa blava.

Hi havia lluny, molt lluny d'aquí, un regne màgic on tot era de color blau.

Les plantes, els arbres les muntanyes, les cases, els castells... inclús les persones...

He dit castell? Sempre hi han dintre uns reis, uns soldats... i una princesa, la Princesa Blava.

La Princesa Blava sempre estava trista i no tenia amics... no, espereu, si que tenia un, un de molt especial: un mirall màgic!

Un dia, li va demanar si hi havia algú a tot el mon que vulgues ser el seu amic.

I el mirall va respondre:

-Doncs, si, existeix algú, un noi que viu mes enllà de les muntanyes...

-I com puc arribar a ell?

-Doncs hauràs de cavalcar en el cavall del teu pare, el Rei nostre senyor, i passar tres proves, travessant el gran riu Ample, el bosc encantat i les muntanyes del No Acabar!

-N'estic preparada!

-Doncs molt bé, demana permís al teu pare.

I la princesa va anar al seu pare, i explicant-li el que li havia dit el mirall, va demanar permís per dur a terme la recerca del seu amic.

I el pare, commogut, li va atorgar.

Així que va agafar el cavall reial (de color blau, com no!), i es va dirigir cap el riu Ample.

Quan va arribar, va sentir una veueta que li va dir:

-Sssshhhht! Sssshhhht!

-Que? Qui hi ha aquí?

-Sóc jo, princesa, el peix Metbafu, i tinc el primer estri que necessitaràs per arribar a veure al teu amic. Pren una escata del meu llom, i recorda: no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Tindré cura de la teva escata, Metbafú.

-Ho crec. Ara mou-te quatre passos a la dreta, i trobaràs un caminet a flor d'aigua, doncs hauràs de travessar el riu per arribar al bosc encantat.

-Moltes gràcies, Metbafú.

-De res. Bona sort! Ves amb compte.

I la princesa, muntada en el seu cavall blau, es va adreçar cap el bosc encantat.

Ben arribat al llindar del bosc, va veure una llumeta (potser una fada?) que la va guiar cap el segon ser màgic, una gran flor de tonalitats rosa i groc, i que la va rebre així:

-Bon dia, princesa. Heu arribat aquí perquè heu trobat al meu bon amic Metbafú, oi?

-Bon dia, flor. Doncs, si, les seves indicacions i una llum misteriosa m'han guiat cap aquí.

-Ah, es la fada Melindrosa, es molt tímida i ara no voldrà que la vegis... Potser mes tard... però ara no tenim temps! Veus la pedra lluenta que hi ha a sota meu? Agafa-la! I sobre tot, no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré! Moltes gràcies, flor!

-Sóc una mica maleducada i no m'he presentat, em dic Eurina.

-Molt bé, Eurina, moltes gràcies per tot!

-Ara, princesa, la Melindrosa us guiarà pel bosc fins arribar a les muntanyes... Bona sort!

I la princesa, guiada per la llum de la fada Melindrosa, va travessar el bosc i va arribar al peu de les muntanyes del No Acabar.

Va comença a pujar i va veure la cabreta mes gran del mon.

La cabreta es va acostar, i amb una veu dolça li va dir:

-Em dic Daisy, i sóc amiga de la Eurina.

-Sóc la princ...

-Ja ho sé qui ets, ja! No perdem temps. Has d'agafar un pel de la meva barbeta, es important que ho desis bé, doncs sense ell, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré...

-I ara afanyat! Has d'arribar al poble abans que es faci fosc! L'àliga Carolina et guiarà cap allí. Desgraciadament no parla massa, però cuidarà de tu!

-Moltes gràcies, Daisy!

-Moltes de res, princesa! I ara, corre!

I corrent va seguir a l'àliga, va travessar les muntanyes i va arribar a les portes d'una petita ciutat.

Dret, l'esperava un home gran, amb una barbablanca i llarga, tant, que li arribava aterra.

I l'home li preguntà:

-Atureu-vos, princesa! Porteu l'escata de Metbafú?

-Si, aquí la teniu.

-I la pedra lluenta de la Eurina?

-Si

-I el pel de la barbeta de la Daisy?

-Si.

De sobte, va haver un gran llampec, i aquell home es va transformar en un noi molt guapo i jove.

-Doncs, princesa, jo sóc el vostre amic, i el meu nom es Heribert.

-Doncs el meu es Blava.

I la princesa es va parar a observar perquè, de ser tot absolutament blau, totes les coses anaven agafant els seus colors: arbres i herbes verd, les cares rosades... i de sobte, la princesa va fer un gran somriure, doncs no tan sols estava acompanyada sinó que de sobte el mon s'omplia de colors que no coneixia...

La princesa va voler tornar doncs volia portar el color a tots els racons del seu regne... i ella i el seu amic, i el cavall, que, pobret, s'havia tornat blanc, van tornar cap el castell del rei nostre senyor.

En el viatge, varen veure coses meravelloses, i van parlar molt, i es van enamorar.

I al arribar al castell, el rei, davant del prodigi dels colors, va consentir que l'Heribert i la Blava es casessin.

Van ser feliços i van menjar anissos... Conte contat, ja s'acabat!