La princesa blava.

Hi havia lluny, molt lluny d'aquí, un regne màgic on tot era de color blau.

Les plantes, els arbres les muntanyes, les cases, els castells... inclús les persones...

He dit castell? Sempre hi han dintre uns reis, uns soldats... i una princesa, la Princesa Blava.

La Princesa Blava sempre estava trista i no tenia amics... no, espereu, si que tenia un, un de molt especial: un mirall màgic!

Un dia, li va demanar si hi havia algú a tot el mon que vulgues ser el seu amic.

I el mirall va respondre:

-Doncs, si, existeix algú, un noi que viu mes enllà de les muntanyes...

-I com puc arribar a ell?

-Doncs hauràs de cavalcar en el cavall del teu pare, el Rei nostre senyor, i passar tres proves, travessant el gran riu Ample, el bosc encantat i les muntanyes del No Acabar!

-N'estic preparada!

-Doncs molt bé, demana permís al teu pare.

I la princesa va anar al seu pare, i explicant-li el que li havia dit el mirall, va demanar permís per dur a terme la recerca del seu amic.

I el pare, commogut, li va atorgar.

Així que va agafar el cavall reial (de color blau, com no!), i es va dirigir cap el riu Ample.

Quan va arribar, va sentir una veueta que li va dir:

-Sssshhhht! Sssshhhht!

-Que? Qui hi ha aquí?

-Sóc jo, princesa, el peix Metbafu, i tinc el primer estri que necessitaràs per arribar a veure al teu amic. Pren una escata del meu llom, i recorda: no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Tindré cura de la teva escata, Metbafú.

-Ho crec. Ara mou-te quatre passos a la dreta, i trobaràs un caminet a flor d'aigua, doncs hauràs de travessar el riu per arribar al bosc encantat.

-Moltes gràcies, Metbafú.

-De res. Bona sort! Ves amb compte.

I la princesa, muntada en el seu cavall blau, es va adreçar cap el bosc encantat.

Ben arribat al llindar del bosc, va veure una llumeta (potser una fada?) que la va guiar cap el segon ser màgic, una gran flor de tonalitats rosa i groc, i que la va rebre així:

-Bon dia, princesa. Heu arribat aquí perquè heu trobat al meu bon amic Metbafú, oi?

-Bon dia, flor. Doncs, si, les seves indicacions i una llum misteriosa m'han guiat cap aquí.

-Ah, es la fada Melindrosa, es molt tímida i ara no voldrà que la vegis... Potser mes tard... però ara no tenim temps! Veus la pedra lluenta que hi ha a sota meu? Agafa-la! I sobre tot, no la perdis, doncs sense ella, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré! Moltes gràcies, flor!

-Sóc una mica maleducada i no m'he presentat, em dic Eurina.

-Molt bé, Eurina, moltes gràcies per tot!

-Ara, princesa, la Melindrosa us guiarà pel bosc fins arribar a les muntanyes... Bona sort!

I la princesa, guiada per la llum de la fada Melindrosa, va travessar el bosc i va arribar al peu de les muntanyes del No Acabar.

Va comença a pujar i va veure la cabreta mes gran del mon.

La cabreta es va acostar, i amb una veu dolça li va dir:

-Em dic Daisy, i sóc amiga de la Eurina.

-Sóc la princ...

-Ja ho sé qui ets, ja! No perdem temps. Has d'agafar un pel de la meva barbeta, es important que ho desis bé, doncs sense ell, mai coneixeràs al teu amic!

-Molt bé, així ho faré...

-I ara afanyat! Has d'arribar al poble abans que es faci fosc! L'àliga Carolina et guiarà cap allí. Desgraciadament no parla massa, però cuidarà de tu!

-Moltes gràcies, Daisy!

-Moltes de res, princesa! I ara, corre!

I corrent va seguir a l'àliga, va travessar les muntanyes i va arribar a les portes d'una petita ciutat.

Dret, l'esperava un home gran, amb una barbablanca i llarga, tant, que li arribava aterra.

I l'home li preguntà:

-Atureu-vos, princesa! Porteu l'escata de Metbafú?

-Si, aquí la teniu.

-I la pedra lluenta de la Eurina?

-Si

-I el pel de la barbeta de la Daisy?

-Si.

De sobte, va haver un gran llampec, i aquell home es va transformar en un noi molt guapo i jove.

-Doncs, princesa, jo sóc el vostre amic, i el meu nom es Heribert.

-Doncs el meu es Blava.

I la princesa es va parar a observar perquè, de ser tot absolutament blau, totes les coses anaven agafant els seus colors: arbres i herbes verd, les cares rosades... i de sobte, la princesa va fer un gran somriure, doncs no tan sols estava acompanyada sinó que de sobte el mon s'omplia de colors que no coneixia...

La princesa va voler tornar doncs volia portar el color a tots els racons del seu regne... i ella i el seu amic, i el cavall, que, pobret, s'havia tornat blanc, van tornar cap el castell del rei nostre senyor.

En el viatge, varen veure coses meravelloses, i van parlar molt, i es van enamorar.

I al arribar al castell, el rei, davant del prodigi dels colors, va consentir que l'Heribert i la Blava es casessin.

Van ser feliços i van menjar anissos... Conte contat, ja s'acabat!